Pere Dalmau: un homenatge a la història de la navegació, amb maquetes
Quan del Museu del Mar ens varen demanar un article que ajudés a conèixer la persona i l'obra del nostre pare, ens va suposar tot un repte ja que d'una banda ho tenim fàcil perquè l'afició al món de la mar dels pares forma part de la nostra vida, però d'altre banda, amb poques paraules, volíem aprofitar per homenatjar-los doncs només tenim paraules d'agraïment per la seva trajectòria i pel seu suport que en tot moment hem tingut d'ells.
Els pares, en Pere Dalmau Godall i la Montserrat Llagostera Illa, fa poc han celebrat els seus 60 anys de casament, de vida compartida: felicitats! Tota una vida gens fàcil ja que, com tota la gent de la seva edat, van viure la guerra civil en la infància i la postguerra durant molts anys.
La seva vinculació a la mar és de tota la vida. Ja es van conèixer cantant a l'església de mar. La mare és de família de mariners (de cal Peró). En la seva primera etapa de casats varen viure en un pis de la façana marítima junt amb els pares i germans, veins del magatzem del bot salvavides. Al créixer la família van anar a viure a la vila però la mar i la vida marinera sempre l'han portat ben endins. Per exemple en l'any 1979 el pare ja va participar en la primera reunió formal en la que es decidí la primera Comissió del Museu del Mar.
A CASA, LES PETITES DRASSANES
L'artesania naval va entrar a casa podríem dir que gràcies a l'atzar. Era en els anys 60 que, com recordareu els que teniu més joventut acumulada, a Vilanova es muntava la tómbola del Lalo per recaptar fons per l'Hospital de Sant Antoni. Doncs en una de les butlletes al pare li tocà una capsa gran d'escuradents plans (bé, en aquell moment “palillus”)... el pare va pensar: - què puc fer amb aquests “palillus”? La seva capacitat d'imaginar solucions creatives se li disparà en forma de maquetes, la primera un vaixell de “palillus”, on tot, el casc, els interiors, les baranes... tot eren escuradents.
En feu dos d'iguals. Aquí podeu veure una d'aquestes primeres obres:
Tota una vida gaudint dels vaixells del món i repartint-ne pel món, com podeu veure en les demés pàgines del blog.
(transcribim aquí la part final de l'article)
I A TALL DE CONCLUSIÓ...
Diuen que “cap vent és favorable pel vaixell que no sap a quin port es dirigeix”. En aquest sentit els pares sempre han tingut molt clar a quin port s'han volgut dirigir en la seva vida: una vida sense pretensions, intentant fer el bé sempre que han pogut i amb la mirada endavant sense lamentacions amb la confiança posada en el més enllà, en el Déu que tot ho pot. Aquesta actitud és el que els ha fet superar els temporals i els entrebancs. La mare fa pocs dies deia que la vida és com una pel·lícula i que som una cadena de transmissió, que plegats fem la història i la cultura, i que tenim uns valors que ens cal fer créixer i els hem d'anar transmetent de pares a fills...
Amb tot l'afecte als pares i a tots els que vulgueu gaudir de contemplar el seu art.
Jep i Ton
